Els dubtes que alguns tenien es van esvair a la primera cançó (als primers compassos, diria jo). Perquè és cert, hi havia qui ja els coneixia i no acabava de veure clar que un grup que, a l’aire lliure és sinònim de força, ritme i vitalitat musical, el pogués enganxar, estàticament assegut, a l’interior d’un teatre. Però els aplaudiments en acabar la primera peça van deixar ben clar que el grup havia connectat, també, en aquell nou ambient tancat. I el que fou millor: la connexió no es va perdre en tot el concert.
Un repertori selecte amb uns arranjaments deliciosos, molt ben conjuminats amb una sonoritat exquisida i una il·luminació ajustada a cada cançó (a cada nota, diria jo) i la generosa entrega d’uns músics, impecablement abillats, al damunt l’escenari, van fer de l’actuació de la Soul Machine & String Quartet, un d’aquells concerts que amb el temps es converteix, a l’ideari de cadascú, en una fita mítica: “Te’n recordes d’aquell Dijous Sant de La Soul Machine?”
El grup ja havia actuat en tres ocasions a Flix, sempre en el decurs de la Festa Major, a l’aire lliure (Plaça de l’Església, Pista d’estiu de La Unió Social i Plaça del Mercat) i sense aquest meravellós valor afegit que és String Quartet, veritable cirereta d’un exquisit pastís musical. El dia 17 d’abril, dins els actes de la Primavera Musical i per celebrar el 32è aniversari de Ràdio Flix, gairebé tres-centes persones tinguérem la sort de veure’ls i, sobretot, escoltar-los en un espectacle, certament diferent, però de molt alt nivell. L’aposta del muntatge “6 grans del soul” és agosarada i demostra la valentia d’aquest grup en uns temps, com aquests que vivim, en què se sent més música que mai, però que se n’escolta poca, i on l’èxit (que no la qualitat) de grups i composicions es mesura sovint per factors aliens a la música.
Però no ens enganyem, la valentia no ho és tot, hi ha també la formació, el bagatge, l’experiència… la professionalitat (el sentiment, diria jo) de cadascun del components d’un grup que a cada interpretació s’hi aboca amb una enteresa total, amb ànima, sentiment i naturalitat, com ells mateixos confessen. I és que els primers interessats en passar-s’ho bé, són ells. I ho fan.
Pretendre que algú escolti música (d’acord al significat real que té la paraula escoltar), a un volum adient, sense parlar amb el del costat, sense un got a la mà, gaudint de cada instrument, de cada nota, de cada paraula, és un repte molt agosarat, a l’abast de pocs. Ells ho aconsegueixen. Això sí, el que es fa difícil (impossible, diria jo) és restar quiet a la butaca. Els moviments de cames, caps, braços o les contorsions corporals que es pogueren veure al local de La Unió Social en foren bona prova.
Ray Charles, Sam Cooke, Otis Redding, Aretha Franklin, James Brow i Wilson Pickett, selecte pomell de veus negres, els “6 grans”, van desfilar pel damunt d’un escenari on quinze músics blancs, amb unes cançons “gran reserva DOQ” (permeteu-me les expressions vinícoles tractant-se d’un grup del Priorat) i de la mà d’un imaginari “xofer”, fruït d’un guió molt ben trenat, ens van transportar (abduir, diria jo) als EUA de finals dels anys 50 i 60 en un “in crescendo” de noranta cinc minuts que culminà amb públic dempeus ballant, entre les files del teatre, els dos darrers temes del concert.
Apostin sobre segur i, si tenen ocasió, vagin a veure’ls, no se’n penediran. Només els quedarà el dubte de saber qui s’ho haurà passat millor. (No ho sabran, diria jo).
Ressenya de Francisco R. Visa Ribera.